lunes, noviembre 27, 2006

L'últim estiu de Klingsor


Amic Ray, m'ha fet molta gràcia la teva reflecció sobre l'electricitat. Certament, sembla que actualment no poguem viure sense electricitat, ni sense telèfon mòbil, ni sense ordinador...però certament la humanitat ha estat anys i anys sense tots aquests invents i eren igual de feliços (o potser fins i tot més).


D'altra banda, avui he acabat de llegir el llibre que em vas deixar la darrera vegada que ens vam veure: "L'últim estiu de Klingsor", del gran Hermann Hesse. Aquesta lectura m'ha evocat tot tipus de sensacions, i totes elles han estat molt enriquidores. Certament, el llibre no té una trama concreta sinó que, en llegir-lo, s'han de anar saborejant els moments i sensacions que s'hi descriuen.


Espero veure't aviat per, entre d'altres coses, poder tornar-te el llibre. Una forta abraçada del teu amic Eric.

Etiquetas:

sábado, noviembre 25, 2006

Un dia gris, i molt maco.

Hola Eric,
necessito escriure't. Desde la meva finestra es veuen dos arbres mig morts, matats per l'hivern, i les finestres dels meus veïn. Són gairebé les cinc de la tarda i tot es grus i apagat, però m'agrada. No hi ha gaire soroll pel carrer i els bars dels voltants restent tranquils agafant força pel partit d'aquesta nit. Des de la finestra de la meva habitació no es veu cap làmpara, cap fanal i cap farola. La llum dels núvols il·lumina les meves mans mentre escric aquesta carta, i em sento serè i fascinat alhora. La electricitat es totalment dependent de mi, i no jo d'ella. Imagina't com seria les nostres vides sense electricitat! Segur que existía, feia molt de temps, una carrer, un poble, o inclús un ciutat sense electricitat! Com deuria viure aquella gent? Vivíen o sobrevivíen?. Imagina't que no tinguessim concetor d'electricitat, cables o interruptors, que haguèssim de enjegar un foc sempre que volguèssim ser il·luminats! No seria horroròs? Escoltar els troncs com cremen i sentir la seva meravellosa olor, un fum inesgotable. Imagina't que no existíssin guitarres elèctriques, que les haguèssim de contruir sempre nosaltres, i que cada una d'elles fos diferent a l'altra...quin desgavell vell amic!. Sort que avui en dia podem quedar elerificats desde que ens llevem fins que marxem a dormir. Sort, que estem sempre connectats per no tenir cap moment sol, perquè, imagina't un moment sol! Sense res i ningú, sense elecricitat, sol tú només! com seria? que faria?
jo crec que m'agradaria.
Salut amic Eric. He cambiat la configuració del blog, ara , per accedir-hi has de tenir un compte gmail ( em sembla que ja el tens sinó el conseguiás desde google services. Si quan el tens no et deixa entrar contacta amb mi, perquè has de posar la meva direcció, però no ho crec)
Una abraçada electrònica.
Bradbury

Etiquetas:

miércoles, noviembre 22, 2006

Reflexions arran de la pel·lícula

Barcelona a 23 de Novembre de 2006.
Estimat Ray. Em fa especial il·lusió que treguis el tema de la pel·lícula. Fa una setmana vaig tenir l'oportunitat d'assistir a la seva estrena i el cinema estava pràcticament buit! I no és un cas aïllat. La gran majoria de gent ja no va al cinema (i que dir del teatre...), sinó que es queda a casa veient la telescombraria perquè és més còmode. Als trens i metros, la gent ja no llegeix llibres sinó que prefereix fullejar els diaris gratuïts que els donen a l'entrada. Diaris que no diuen res que afecti realment la seva vida... Crec que s'està "aborregant" a la societat. A la gent ja no li interessa la cultura; la majoria la veuen com quelcom avorrit, que només agrada a uns quants extranys.

Cada cop s'exigeix menys esforç: notícies d'una sola columna, resums de l'actualitat en dos minuts, programes on la gent només crida... I on estan els programes culturals? Els programes on és necessari pensar, encara que només sigui una mica? A cadenes secundàries o emesos a hores intempestives. No sé com estan les coses a Londres, però aquí s'està perdent l'hàbit de pensar i de decidir per un mateix què és el que es desitja.

Pel que fa a la pel·lícula en si, estic completament d'acord amb el que dius tu, amic Ray. Només discrepo en una petita tonteria. Crec que la trama es desenvolupa al Pirineus aragonesos, prop de la frontera amb França, que és on es solien amagar els Maquis. No m'agradaria fer-me massa llarg ni massa pesat (ja saps que la brevetat és l'adjectiu més preuat en aquests dies desconcertants que ens toca viure). Esperant veure't aviat, t'envio una abraçada. Eric.

Etiquetas:

El Laberinto del Fauno



Benvolgut Eric,
t'escric per primer cop desde la ciutat de la boira, Londres, on aquests díes el fred s'intensifica i la pluja també. Però des d'aquí encara hi ha hagut temps en l'atrafegada agenda d'actes que hi ha, de pensar una mica en el pais on ets tu ara.
I ja ho deus saber, però aqui també s'ha estrenat aquesta esperada pel·lícula "sitgiana" El Laberinto del Fauno, de Guillermo del Toro. Te la resumiré una mica per si no l'has vista:

Ambientada en la primeríssima postguerra española, en un poblet de Galícia (o això sembla), una nena al més pur estil Alicia del país de les marevelles, arriba a un cuartel Franquista que lluita contra les guerrilles rebels. Aquesta nena, Ofelia, i la seva mare viuen, per qüestions econòmiques, sota la protecció del capità dels franquistes, i per la nena petita la única sortida per viure una vida sense misèria és estar inmersa en un món de contes: dins El laberinto del fauno.
La pel·lícula mescla de manera coherent els dos móns, ambdós difícils d'afrontar pels seus pesonatges i es que tant a la guerra com a la imaginació no tothom surt ben parat.
Jo crec que les dues trames tenen tanta potència com per fer dues pel·lícules per separat, però el director les creua de manera molt eficaç. Els efectes digitals no són en cap moment molèstic per fugir del conte que se'ns narra, i la sinceritat i normalitat amb la que actuen els actors fa que sigui una pel·lícula mereixedora de veure en una gran pantalla.


Res més Eric, espero que estiguis bé i que m'escriguis ven aviat!.

Una abraçada:
Ray Brad. Londres. 22Nov 2006

Etiquetas: